Benvinguts al blog de la Societat de Pescadors Esportius de l'Alt Empordà

Blog de la Societat de Pescadors Esportius de l'Alt Empordà

divendres, 26 de juny de 2009

PESCAR TÍMALS (thymallus thymallus) A CAMPAGNE SUR AUDE


Finals d’agost del 2007

En Josep Maria i un servidor sortírem de l’aigua esgotats i derrotats, ens havíem estat esperant tota la calorosa tarda per afrontar una darrera mitja hora de llum en la qual els peixos de l’Aude varen entrar en frenètica activitat ignorant sistemàticament les nostres mosques.
Mentre ens trobàvem immersors en el ritual d’endreçar els estris de la nostra passió al maleter, amb unes cares més aviat llargues, va sortir de l’aigua un altre pescador que també retornava al cotxe i hom, que és tímid però xafarder de mena, li va preguntar que com li havia anat, responent ell que bé i ens va mostrar una mosca més aviat lletja, un cul d`ànec blanc muntat en palmer. Les nostres cares varen alleugerar la tensió, doncs a les nostres caixes no hi portàvem res que s’hi assemblés i això ens servia l’excusa de mal perdedor en safata.

- Monsieur, que heu pescat?
-Unes quantes truites i un parell de tímals.
-Tímals??!!!

Ara les nostres cares eren de sorpresa, doncs estàvem convençuts que això dels tímals a l’Aude no era res més que parlar per parlar.

Tímal (thymallus thymallus)
Peix actinopterigi de l'ordre dels clupeïformes d'uns 35 cm de llargada, amb l'aleta dorsal molt llarga, la boca molt petita i escates mitjanes. Desprenen un agradable olor de farigola que desapareix amb la cocció. Habiten a les aigües dolces de l'Amèrica del Nord, Europa i l'Àsia i són pescats per la seva carn. (font. Enciclopèdia Catalana).

Les espècies de thynallus es distingeixen de les altres espècies de la família salmonidae , per les seves llargues escates, la seva petita boca amb dents i, el més notable, és la seva ostentosa aleta dorsal en forma de vela. Aquesta en el mascle és llarga i acolorida, amb taques vermelles, taronja, púrpura o verdes. El cos també te és acolorit, la superfície dorsal és des de un to morat obscur fins a un blau fosc o gris, amb una graduació del blau obscur a gris en els laterals i de gris a blanc en el ventre. El cos esta lleugerament decorat amb petites taques obscures, essent molt més nombroses en els juvenils.
Són molt sensibles als canvis a la qualitat de l’aigua, amb lo qual es poden considerar com a bons bioindicadors de la qualitat d’aquesta. Són peixos que requereixen fred, aigua ben oxigenada i fortes corrents. Fan la posta d’ous als rius i amagant-los en el sediment.
Degut al seu agradable sabor i atractiva forma, són espècies que estan molt apreciades tant comercialment com per a la pesca. (font. Wikipedia)


Finals de maig del 2009

Aquell dia del mes de maig, després de més d’un any sense tocar la canya de mosca, em vaig despertar amb una obsessió, suposo que igual que l’ós quan desperta de la hivernada, però amb dues paraules que es repetien al fons del meu cervell: “pescar i tímal”.
Al cap d’uns minuts sortia del comerç de caça i pesca que es troba a l’entrada del Voló, amb la llicència anual a la butxaca i amb el segell supletori que em permet pescar a la meitat dels departaments de França, per enfilar tot seguit l’autopista fins a Perpinyà nord i a continuació anar seguint les diferents indicacions envers l’aeroport que t’ajuden a travessar la capital del nord de Catalunya i engaltar la carretera de Foix. Ja en aquesta, hom circula per una amable ruta comarcal dominada per un paisatge de vinyes amb la serralada de les Corberes a la dreta, fins als límits de Catalunya i de mica en mica entrar a Occitània tot arribant al congost de Pierre-Lys, gaudint de l’espectacle d’una via que l’home ha excavat literalment dins de la muntanya tot pregant que aquesta no es plegui a sobre del meu cap, al mateix temps que finalment de reüll veig les batudes aigües de l’Aude i els esbojarrats que les galopen practicant el ràfting.


Al cap d’1,30h, sempre respectant les normes de circulació i després de travessar la població de Quillan, al cap de 5kms més, deixo el cotxe a l’aparcament a tocar de riu de Campagne-sur-Aude i amb nervis trec el nas al riu per veure amb desolació com un parell de pescadors s’arrapen amb força amb unes de les seves mans a les branques dels verns, mentre que amb l’altra extremitat intenten pescar, suposo que substituint els caps dorats per boles de petanca, en unes aigües braves i desllorigades fruit del pic del desglaç. Si cauen a l'aigua els hauran d'anar a cercar a la Mediterrània.

En fi, obro el maleter del cotxe i decideixo menjar per no tornar a casa amb la panxa buida, mentre em maleeixo per no haver consultat abans per internet el cabal del riu al seu pas per l’estació hidrològica de Quillan.

24 de juny de 2009. Dia de Sant Joan

Aquest any, recordant que l’Aurelio deia que el dia de Sant Joan en ser el dia amb més hores de llum solar de l’any és la jornada en que les truites es solen mostrar més actives, he volgut tornar a ser fidel a la tradició que m’obliga dedicar aquest dia a la pesca i a les 11,30 hores m’he plantat novament a l’aparcament a peu de riu de Campagne-sur-Aude amb l’esperança de la revenja.
Un primer cop d’ull m’ha mostrat un dia lluminós i un riu alegre, amb cabal abundant però que permet la pesca amb seca.

Així doncs, sense dilació enfilo els carrers cap a la plaça de l’encisador poblet i entro a la fonda Sant Sebastià, on darrera la barra em rep amb un simpàtic i natural somriure a la cara una mena d’angeleta rossa (ara entenc perquè aquest és el país dels trobadors), a la que li demano amb el meu francès macarró una orangina i el permís de pesca pel tram sense mort. Després d’emplenar amb les meves dades una mena de llibre de registre, retorno al riu amb 4 permisos gratuïts que, després de cada jornada, tinc que complimentar amb el resultat de la pesca i dipositar en una bústia a l’efecte que es troba a l’aparcament ja citat.

Són les 12h, estic disfressat de teletubbie i entro a l’aigua amb els millors propòsits. Les orenetes planegen a tocar d’aquesta capturant efímeres grosses i jo començo a pescar aigües avall, amb seca i a la recerca del tímal, amb un baix de línia de 6,00 metres per evitar el dragat. Al cap d’uns minuts veig com un peix puja del fons de la llera a mirar la mosca i.... rebutja!!!!.
En fi, això pinta bé, continuo pescant amb absoluta disciplina, amb metodologia, les venes d’aigua d’aquest riu ample, ara amb zones de graves, ara amb zones de còdols, ara amb zones de corrents, ara amb zones més calmes, les fosses fondes, ara amb nimfa, ara altra vegada amb seca, amb un sol de justícia que em fa pujar el color dels braços, però jo fidel a la disciplina i metodologia mentre que l’assecador de mosques de l’armilla es va emplenant de diferents models usats.



Són les 15h i estic mort, pujo a un marge alt i amb la vista inspecciono minuciosament una fossa a la recerca d’algun peix en el seu fons. Jo estic mort i el riu també, no veig una P_ _a m_ _ _a. Dins del meu cap es repeteixen les paraules d’en René: “Si hi han tímals al riu, aquests hi són, estiguin les aigües altes o baixes, s’hi n’hi han hi són”.
Altres pescadors de la zona em pregunten que com va. Quan jo dic que res, que malament, ells posen cara de sorpresa. Això enfonsa la meva autoestima.
Potser hi són, però jo no veig res, així que m’en vaig a menjar i descansar.

Mentre reposo a l’ombra, al costat de l’aigua i compartint l’espai amb els ànecs en absurda conversa, passa pel meu costat un guarda de caça (també de pesca?):

-Va bé?
-Els peixos fan la migdiada i jo crec que també la faré.
-Al capvespre això s’animarà

Ell marxa i jo em quedo amb l’esperança de que la seva reflexió sigui certa i s’animi, mentre observo altres pescadors que ho intenten i ho reintenten banalment, i com més banalment ho intenten, més recupero la confiança en mi mateix. Al final ells també marxen.


Estic sol, són les 18h i de sobte el cabal i nivell de laigua comença a baixar pausada però decididament, calculo que fins a uns 30cms, i això en un riu d’uns 40m d’amplada és molta aigua menys.


Ara, de sobte, zones en les quals no m’atrevia a arribar es troben al meu abast, i una pujada allà on al matí m’han rebutjat la mosca m’activa de sobte.
Presento un cul d’ànec, amb metodologia, derivant aigües avall i.... jolin!!!... es desclava i jo rossego claus!!!
Altra vegada començo a presentar mosques i res. El nas davant les caixes, que hi poso?. Estic desesperat i l’assecador de l’armilla és ple, finalment em fixo amb la “charnoz”, no sé per què n’he muntat tantes els darrers dies, potser per premonició, però el cas és que ocupa un parell de línies de la caixa, així que la provo, total, no ve d’una.
Ara em rebutgen, ara no clavo prou bé, les pujades són ràpides i furtives, cal concentració.... per fi!!!. Tinc a les mans una truita de l’Aude, preciosa, de color marró oliva, amb unes franges obscures que delaten la seva puresa de genètica mediterrània, una bellesa de peix. Al caps d’uns minuts ja en tinc una altra, ara més gran, pescada a tocar de la bora, a sota de les branques d’un vern que dificultaven la posada, quina preciositat de peix salvatge, em deleixo amb la seva visió, és morfològicament perfecta.


Començo a veure pujades per totes bandes, ara el riu em regala amb generosa abundància allò que m'ha negat amb contundència durant tot el dia, i amb filosofia em concentro en la que tinc més propera amb la decisió d'oblidar els possibles tímals i concentrar-me en aquesta bellesa de truites. Després de passar-li la mosca diferents cops, refusant la idea de canviar de model, decideixo canviar la posició i presentar-li l’engany aigües avall, doncs potser draga i no me n’adono. A la segona passada ataca la mosca, clavo i el peix fuig amb decisió cap al fons de la llera...al cap d’uns segons de lluita ja li veig el llom i... tímal!!!!!


No m’ho puc creure, estic pletòric, al fons de la xarxa tinc un tímal d’uns 25cms, no és gran, però per mi és magnífic, el meu primer tímal de l’Aude, tímals a 1,30h de casa, no em cal anar a la Dordogne, a Eslovènia, a Àustria o a Polònia, només a 1,30h de casa. Ara no puc evitar recordar amb sentida nostàgia a en Josep Maria.


A les 9,45h ja estic de retorn al cotxe, he sortit de l’aigua quan encara hi havia llum i estava envoltat de pujades, semblava una pedregada, però he volgut ésser prudent i no m'he atrevit a circular a les fosques per dins la llera d’un riu que no conec prou bé, després de tot he assolit el meu principal objectiu.
Diposito el permís de pesca a la bústia amb el resultat de 5 truites (una d’elles de 40cms) i 2 tímals i enfilo el retorn de casa pletòric, amb el convenciment de que encara podria haver fet uns millor resultats, però estic content per les truites pescades, pels peixos que s’han desclavat, per les rebutjades i, sobretot, pels 2 tímals. Retorno a casa satisfet, els braços cremats com dos pebrots i el convenciment de que retornaré per demanar una altra orangina a l’hostal de Sant Sebastià.

Des d’aquesta modesta pàgina vull fer arribar les meves més sinceres i sentides felicitacions a la Societat de pescadors de Campagne sur Aude, per la seva valentia d’implementar i gestionar una zona de pesca sense mort en un país que, tot i el gran potencial que té, destaca notablement per la poca presència d’aquesta mena de trams.


Dades i enllaços d’interès.
La llicència de pesca, si hom l’obté a el Voló (Pirineus Orientals), amb validesa de l’1 de gener a 31 de desembre, per a la 1ª categoria (zona de truita) i amb el segell supletori que et permet pescar a diferents departaments de França, val uns 79€.
Ara bé, durant els mesos de juliol i agost també es pot obtenir un permís de vacances amb una vigència de 15 dies per uns 30€, o en el cas de l’Aude, un permís diari al preu de 15€.
Per pescar en el tram sense mort de Campagne sur Aude, a més, cal anar a buscar el permís gratuït que s’esmenta a l’article.
Tots aquests permisos es poden adquirir o obtenira l’esmentat hostal de sant Sebastià de Campagne sur Aude.

http://www.garbustecampenoise.com/
http://www.auberge-saint-sebastien.org/
http://www.aude-peche-loisirs.com/
http://www.rdbrmc.com/hydroreel2/station.php?codestation=301

Josep

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada